Acostuma a coincidir amb unes altres síndromes, com la fatiga crònica, la sensibilitat química múltiple i els trastorns somatoformes. Actualment, el diagnòstic de la fibromiàlgia es basa en la proposta de l’American College of Rheumatology (ACR, 1990): història de dolor generalitzat als quatre quadrants del cos per un període superior a tres mesos i resposta de dolor a una pressió digital d’uns quatre quilos en onze dels divuit punts considerats característics.

A la llista següent presentem una llista dels símptomes més freqüents.

Símptomes principals
Dolor muscular difús
Feblesa generalitzada
Fatiga persistent
Son no reparador

Símptomes associats
Còlon irritable
Disfunció cognitiva
Intolerància a l’exercici
Depressió i ansietat reactives
Sensació de feblesa
Sensibilitat al fred
Mal de cap
Disfunció temporomandibular
Síndrome de dolor miofacial
Fenomen de Raynaud
Dismenorrea
Trastorns a la pell
Sensibilitats múltiples
Disfunció autonòmica

La prevalença d’aquesta síndrome, que afecta especialment les dones, oscil·la entre el 0,5 i el 5% de la població general. La simptomatologia emocional associada (depressió i ansietat) té una prevalença més gran respecte a unes altres malalties que comporten dolor crònic, com l’artritis reumatoide, malgrat que en tots aquests trastorns la depressió i el dolor semblen relacionats no solament entre si, sinó també amb les expectatives d’autoeficàcia. Per això s’ha remarcat la importància de fer un screening previ sobre els factors emocionals (cognitius i conductuals) que hi estan lligats, perquè poden influir en l’augment del dolor, l’empitjorament de la simptomatologia associada i el desajustament en les respostes d’afrontament.

Alguns autors han plantejat la utilitat de diferenciar entre els pacients deprimits que acaben desenvolupant fibromiàlgia i els pacients afectats de fibromiàlgia que pateixen de depressió reactiva.

Article complert a la web del copc
Autora de l’article: Yolanda González. Col. 7824

Paraules clau: Psicologia, Tractament, Fibromialgia, Barcelona, Yolanda González, Tratamiento Fibromialgia, Terapia cognitivo conductual

Xavier Oñate Pujol
Psicologia a Barcelona

L’article continua al diari avui
Paraules clau: Psicologia, Prozac, Antidepressius, Laboratoris, Placebo, Seroxat, Eficàcia, Efecte, Psiquiatria,

Xavier Oñate Pujol
Psicologia a Barcelona
www.xavieronate.com

Manel Villegas va començar la conferencia explicant que el sofriment es una part inherent a l’existència humana. «¿Per què patim? Perquè som éssers vius, en relació amb el món, i com a tais tenim dues sensibilitats bàsiques: la capacitat d’experimentar el plaer i el dolor. I en aixó hi ha acord entre totes les tradicions filosòfiques i religioses.»

També va establir la diferencia entre els conceptes de dolor, patiment i sofriment: «El dolor es de naturalesa biològica i es una sensació igual que el fred o la calor; l’experimenten tots els éssers amb sensibilitat nerviosa. En canvi, el patiment es la experiència del dolor, la manera com experimentem l’experiència física del dolor, que pot ser de moltes maneres: rabiosa, rebel, conformada, etc. El sofriment té una dimensió mes existencial, ve del verb suportar i fa referència a la manera com suportem el dolor».

La característica humana es que el dolor el vivim (present), el recordem (passat) i l’anticipem (futur). Grades a la dimensió temporal el dolor es converteix en patiment i en sofriment. Això es important en el dolor crònic, ja que aquests processos influeixen en la vivència present del dolor.
Situant el tema de la conferencia en un context historie mes ampli, va explicar que abans el dolor es vivia d’una manera molt diferent. No s’esperava que la medicina el cures, sinó que tenia un transcurs natural. El dolor era part de la vida. «Si un es queixava per un dolor, es deia que l¡ faltaven virtuts (valor). Eren societats sotmeses a guerres, desgracies naturals, etc. Nosaltres, com a societat hedonista, ens hem tornat intolerants amb el dolor, amb la qual cosa el patiment es molt mes gran».

També va explicar les diferents concepcions tradicionals del dolor. Va començar per la concepció punitiva del dolor, segons la qual el dolor es un càstig diví; Déu castiga l’home a viure amb dolor peí seu pecat original. Després va parlar de la concepció redemptora del dolor (cristianisme), que té una visió similar, d’acord amb la qual el dolor es una via per redimir el pecat; el que pateix es guanya el cel. També va parlar de la concepció alliberadora del dolor pròpia de l’hinduisme i el budisme; a través del dolor la persona aprèn el que es essencial i el que es irrellevant. Finalment, va explicar la concepció mística del dolor, que el veu com una fusió transcendental amb el tot.
Va finalitzar l’exposició remarcant la importància del dolor com a motor de canvi -sense vivència/ emoció no hi ha cap aprenentatge significatiu- i el paper del terapeuta -que no es eliminar-lo, sinó valorar l’origen, la força i el valor d’aquest dolor pel canvi—.

Referència: Revista del COPC núm 205. desembre-gener 07-08.

Xavier Oñate Pujol
Psicòleg a Barcelona

Aquest psicòleg ens obrí noves perspectives fent-nos fixar en les persones que gaudien d’una lloable salut mental, així com també en les causes dels seus estats saludables. Va néixer, doncs, la psicologia anomenada Humanista. Ell es preguntà: “On és la psicologia que dediqui la mateixa atenció a vivències tals com l’amor, la compassió, l’alegria, l’optimisme o el benestar que a l’odi, el patiment, la tristor, el sentiment de culpabilitat o el conflicte?”

Maslow començà, doncs, a interessar-se més en las persones sanes que en les malaltes; per què, segons la seva opinió, la psicologia havia dedicat massa esforços a l’estudi de les limitacions humanes i massa pocs a l’estudi de la seva força y possibilitats.

Es tractava de redimensionar l’ésser humà dins les ciències de la conducta, deixant clars els perfils i el sentit del que podia ser una vida humana plena, a la qual tots estem cridats. Després d’analitzar nombrosos casos d’individus sans i que es trobaven en un lloable procés de creixement personal, va oferir a mode de paradigma els quinze trets bàsics que, d’una manera aleatòria, constitueixen el perfil dels que lluiten en la recerca de la realització i el sentit. Heu aquí, de forma simplificada, la llista:

- Orientació realista.
- Acceptació de la realitat dels altres i personal.
- Espontaneïtat
- Capacitat per distingir entre els problemes i la realitat personal.
- Recerca d’espais per al silenci i la reflexió.
- Caràcter autònom i independent, malgrat el rebuig o la no acceptació per part dels altres.
- Capacitat de sorpresa i obertura als dons de la vida.
- Obertura a experiències espirituals.
- Profund sentit de solidaritat amb tota la humanitat.
- Aptitud per establir relacions profundes i significatives dins del seu espai afectiu.
- Estimació dels valors dels individus, al marge de les seves condicions socials, religioses o ideològiques.
- Afinat sentit ètic que infon caràcter a les seves actuacions.
- Saludable sentit de l’humor.
- Creativitat.
- Inconformitat davant la cultura dominant.

Aquest perfil s’ens ofereix quasi com un programa de vida, un seguit d’actituds i estats d’ànim propis d’una humanitat potenciada que s’ha de contemplar a l’horitzó de les nostres metes.

Xavier Oñate Pujol
Psicòleg a Barcelona

Què ha de tenir una altra persona per a que sentim gelosia d’ella? Més atractiu, més confiança en si mateixa, més habilitat? Més prestigi, estatus o diners? En realitat, el que produeix la gelosia és immaterial; el fet és que la gelosia es produeix quan ens sentim en desavantatge. La gelosia és una emoció que emmascara la convicció de que som desafortunats. És l’angoixa que crida: “Em sento amenaçada, enganyada, insegura o exclosa”. També pot significar “No vull compartirte per por de que no tornis amb mi”, i àdhuc “No m’agrado a mi mateixa”.

Intens i generalitzat o suau i parcial, el sentiment de la gelosia significa que un se sent per sota del que li resulta còmode. El fet que la desavantatge sigui real o imaginària no importa. La gelosia és sempre real per la persona que la sent. La persona que se suposa inepte i poc valuosa se sent dominada per la gelosia la major part del temps. Sense fe en sí mateixa, se sent defraudada a cada instant. Ha d’arrabassar el que pugui, i busca oportunitats per disminuir als altres. No pot donar-se el luxe de compartir el temps i la atenció de la seva parella (o pares o mestres).

I és que per aquella persona que se sent segura en el més alt dels terrenys de la vida que li interessen, la gelosia no existeix. Tota persona es porta millor amb els altres (parella, germans, pares, amistats…) quan s’agrada i està en pau amb sí mateixa.

Les persones que s’autorrespecten són geloses menys sovint. Podran experimentar brots de gelosia, però les seves experiències positives i la fe en sí mateixos fan que aquests brots durin poc.

Xavier Oñate Pujol
Psicòleg a Granollers i Barcelona
www.xavieronate.com

Basat en el llibre “El niño feliz” de D. Corkille, de l’ed.gedisa

El progenitor víctima d’un SAP sovint no sap que fer davant tot el que li passa a ell i a la seva família. El terapeuta ha d’explicar-li els mecanismes del desenvolupament del procediment del SAP. Quant millor conegui aquest procediment, millor armat estarà per a combatre’l.

A la pàgina web http://users.skynet.be/paulwillekens/sap.htm apareix el següent requadre, que aclareix els dubtes que poden apareixer al progenitor alienat:

a) El fill mostra que l’odia: El progenitor alienat ha d’aprendre que l’invers de l’amor no és l’odi, sinó la indiferència. La campanya de denigració dels fills amaga els seus afectes reprimits, per més estrany que això pugui semblar-li al progenitor alienat.
b) El fill no és cooperatiu: El progenitor alienat ha d’aprendre a no donar massa importància als al·legacions dels fills i a tolerar la seva animositat en el moment de la transició. A vegades, aquesta animositat dura tot el temps de la visita. El progenitor no ha de perdre el coratge i ha de veure en aquesta animositat res més que el resultat de la programació del progenitor alienador. Ha d’apreciar el fet que no obstant això les seves protestes vénen a visitar-lo de tota manera, el que significa que ho desitgen. Si realment no volguessin (cosa que passa en cas dels fills a l’estadi greu) no anirien.
c) Passa sovint que el fill, que és bo i amigable durant la visita, tingui en cert moment una crisi de còlera o de ràbia: Cal veure en aquest episodi una demostració de la programació del progenitor alienador. El fill alienat relatarà el moment de còlera com estès a tota la visita i no es farà cap menció als restants 95% de bons moments. A vegades, aquesta crisi prové de la còlera generada per la confusió del fill a causa del conflicte de els pares.
d) El fill l’acusa de falses al·legacions: El progenitor alienat necessita ajuda per tornar a encausar al fill de les seves provocacions hostils cap a una relació més sana; no ha d’insistir sobre el fet de si una al·legació és verídica o falsa. Una resposta simple i breu basta. Es pot agafar una al·legació del progenitor alienador i preguntar-li si realment ell ha viscut el mateix. El millor antídot contra les il·lusions creades pel progenitor alienador és una sana experiència viscuda.
e) El lligam sembla trencat: Parlar dels temps passats, multiplicar les activitats i els intercanvis, recrear els jocs “privats” que donen a cada relació el seu caràcter únic (paraules, codis, cançons preferides…)
f) Dificultats en el moment del pren a càrrec del fill: Fer-se acompanyar per la policia pot ser útil per legitimar el moment i l’hora del pren a càrrec del fill, però li dóna una excusa al progenitor alienador.

Gardner també comenta que el progenitor alienat no ha d’oblidar que una relació basada en el veritable amor és més sòlida que una relació basada en la por. Cal donar-li al fill un ambient en el qual s’asseu lliure de expressar totes les seves impressions i les seves sensacions, positives i negatives, a propòsit dels seus dos pares. Un ambient oposat al generat pel progenitor alienador…

Xavier Oñate Pujol
Psicòleg Granollers
Psicòleg Barcelona
www.xavieronate.com

1) Si els fills afirmen sovint que són maltratactats en les visites amb el progenitor alienat: El prendre seriosament aquestes al·legacions és un mal servei així com antiterapéutic. El que els fills pretenguin voler, no és sempre el millor per a ells. El terapeuta ha de veure la seva animositat com superficial i fabricada per obtenir l’aprovació del progenitor alienador. L’enfocament adequat seria dir-los “Anem, aquestes coses no han passat. Parlem més bé del que va passar realment, com per exemple la vostra pròxima visita amb el vostre pare o mare”. El terapeuta ha de recordar als fills que abans de la separació, tenien una bona relació amb el progenitor alienat.

2) Els fills no volen anar amb el progenitor alienat, o se’n van justificant la seva decisió amb diverses raons, destinades a acontentar el progenitor alienador. “Vaig únicament pels seus diners” o “Si no vaig, no ens donarà més diners i ens morirem de fam”: Els fills necessiten una excusa per anar amb el progenitor alienat sense perdre l’afecció del progenitor alienador. Necessiten la possibilitat de dir-li que odien a l’altre progenitor, però que van únicament per evitar les sancions del tribunal. No demanen res més que estar obligats per algú, qui els amenaci progressivament amb aquestes sancions. El terapeuta ha d’acomplir amb aquest paper, cosa que implica que sigui acusat d’obligar-los i de manipular-los cruelment. El fet ideal és que hagin tingut l’experiència que el tribunal ha decidit aplicar realment les amenaces de sancions financeres o penals, utilitzades pel terapeuta. El fill no té més que una idea vaga del perquè no vol anar-se’n amb el progenitor alienat. Si no té una raó precisa d’anar, prefereix pujar aquesta restricció draconià.

3) Passa sovint que els fills més grans prenen al seu càrrec la programació dels fills més joves, durant les visites amb el progenitor alienat - “al camp enemic”. Els més grans són els primers a manifestar els símptomes del SAP. És clàssic que el més gran es trobi a l’estadi greu, el segon en el estadi mitjà i el menor a l’estadi lleuger: La separació dóna menys oportunitat al progenitor alienador d’agafar l’altre progenitor. Programar els fills perquè siguin irrespectuosos, desobedients o turbulents durant les visites és un bon mitjà de descarregar el seu odi.

Si el progenitor alienat ha estat descrit com incompetent, el més gran creu que ha d’assumir el seu paper. Si ha estat descrit com perillós, el més gran creu que ha de protegir els més nois. El més gran pot rellevar el discurs infamant del progenitor alienador, o animar als altres a robar o a destruir els objectes del progenitor alienat. El millor enfocament consisteix a organitzar les visites de manera que siguin separats els fills fins ara que cadascun obtingui l’experiència de que les conseqüències terribles predites al visitar al progenitor alienat, no són reals.

4) El moment de passar d’un progenitor a l’altre és particularment dolorós per al fill víctima d’un SAP. El conflicte de lleialtat és exacerbat si els dos pares són presents: El millor lloc per efectuar aquesta transició és el gabinet del terapeuta. El progenitor alienador porta els fills i es queda algun temps amb el terapeuta. Després els fills es queden una estoneta sols amb el terapeuta. L’altre progenitor arriba finalment, es queda una estona amb els fills i el terapeuta, abans d’anar-se’n amb ells.

5) Passa que els fills menteixen, exageren, disfressen la veritat o intenten manipular el seu interlocutor: El terapeuta ha de dissuadir als fills de voler complaure a cadascun dels seus pares, dient exactament el que pensa que el seu progenitor volgués escoltar en aquell moment. El terapeuta ha de fer tot el possible per dissipar tota mentida. Deu mostrar-se bastant incrèdul cap als al·legacions dels fills a propòsit del progenitor alienat. Una vegada refutat el argument del fill, cal passar de pressa a una altra cosa. La pròxima vegada, cal insistir sobre el fet que l’al·legació passada no s’ha produït durant l’última visita.

Segons Gardner, en certs casos cal “modular” el temps de les visites. El terapeuta hauria de tenir tota la llibertat de prendre les decisions sobre l’extensió i la freqüència de les visites. Doncs és impracticable l’haver de recórrer al tribunal cada vegada que la durada de les visites ha de ser revisat.

El terapeuta ha de veure el tractament com una desinformació i una desprogramació. Cal ajudar al fill perquè s’adoni que ha estat víctima d’un rentat de cervell (el que és més fàcil de fer entendre a fills més grans). La tècnica consisteix a parlar-li en aquests termes:

“No et demano que creguis en les meves paraules. Vull que facis les teves pròpies observacions. Vull que pensis en el que ha passat durant la teva última visita amb el teu pare (mare) i que et preguntis si les coses que la teva mare (pare) ha dit que anaven a passar, han passagut realment o no. Durant la teva pròxima visita, vull que et fixis i que arribis a les teves pròpies conclusions a propòsit de l’existència de tal perill o de tal fet. Dius que ets bastant gran i bastant intel·ligent per tenir les teves pròpies idees. Estic d’acord amb tu. La gent intel·ligent es forma una idea basant-se en les seves pròpies observacions i no en les afirmacions de l’altra gent, sigui qui sigui. Exactament com et vaig demanar que em donessis proves del que el teu creus, basat en el que has vist en el passat, ara et demano que em donis les proves, la pròxima vegada, després de la teva pròxima visita, basat en el que hauràs vist i viscut tu mateix.”

Passa també que una família es divideix en dos després d’una separació acompanyada d’una campanya de denigració que hagi tingut èxit només amb una part dels fills (o acompanyada de dues campanyes de denigració entrecreuades). Les visites arriben a ser el que està en joc en els xantatges: els fills vivint amb un progenitor van a visitar a l’altre a condició que els que viuen amb ell vinguin amb ell primer. Tals visites valen més que cap visita.

Quant la tinença no estigui decidida, la relació amb el progenitor que és més pròxim psicològicament es percep amenaçada. Una vegada proclamada la sentència, el fill pot detenir el seu campanya de denigració i aprofitar amb serenitat els moments passats amb el progenitor alienat.

… i 8a part de l’article

Xavier Oñate Pujol
Psicòleg Granollers
Psicòleg Barcelona
www.xavieronate.com

1. Identificar la síndrome: El fenomen que consisteix que un progenitor torni als fills en contra de l’altre progenitor, és quelcom fàcil de comprendre. No obstant, històricament, el procés ha estat difícil d’identificar. Per conseqüència, han existit extensos procediments, juntament amb nombroses queixes i barrejant-se en la recerca de detalls, que a vegades al final es evaporen espontàniament.
És important, abans de diagnosticar això, estar segur que el progenitor alienat no mereixi de cap manera ser rebutjat i odiat per comportaments realment menyspreables. La tasca cal confiar-la a un professional de la salut mental, que conegui o que hagi estudiat aquest tipus de malaltia. El professional haurà de fer passar als pares per una sèrie de test psicològics, i formularà recomanacions.
En les seves guies per a pares i professionals, on es mostra com un pioner en la matèria, Gardner ha presentat una descripció detallada del fenomen, identificant una sèrie de comportaments dels fills i dels pares.

2. Intentar una mediació: Una mediació destinada a trobar un terreny d’acord i un modus vivendi, és preferible a una acció legal en la justícia, que pot deteriorar de manera dramàtica la relació entre els pares per molt temps. Els professionals de la salut, al corrent de la síndrome d’alienació parental, dels seus orígens i dels seus efectes, han d’intervenir al més ràpid possible, per evitar que els danys causats per l’alienació es tornin irreversibles.
Els pares s’han d’avaluar separadament. Una vegada verificat que cap dels pares representa un perill per als fills, la feina de mediació pot començar. Un dels seus efectes serà el “pontejar” l’alienació dels fills per un dels seus pares. Si aquesta primera fase falla, cal adoptar una actitud més dura i recórrer al sistema judicial.

3. Anar al tribunal: Si el procés s’identifica, encara que el mateix no hagi donat fruits encara, ha de ser vist pels professionals com una violació directa i intencionada d’una de les obligacions més fonamentals d’un progenitor: la promoció i l’estímul d’una relació positiva i harmoniosa entre el fill i el seu altre progenitor.

Segons Gardner i Lowestein el progenitor que anima els seus fills a ignorar els drets de visita, ha de ser castigat pel tribunal per a cridar-lo a l’ordre. No es pot admetre que un progenitor estable i capaç sigui privat del dret de jugar el seu paper parental. Sense l’amenaça de multes severes, d’estada a la presó o de perdre totalment la tinença, el progenitor alienador tindrà pocs motius per canviar.

D’altra banda, aquestes amenaces donen als fills alienats una excusa, que necessiten per veure al progenitor alienat, mentre que no decepcionaran al progenitor alienador. Major afirma que sense intervenció exterior i sense ajuda psicològica, és probable que el fill mai s’adoni del que es va passar. Així mateix, diu que es pot curar als fills amb una teràpia apropiada, només a condició que la acció verinosa del progenitor alienador sigui neutralitzada.

Errors que han d’evitar-se, segons Lamontagne i Gardner:

1) Tenir en compte únicament l’opinió dels fills: Els fills observats semblen funcionar bé a l’escola. La seva vida social sembla normal i, a primera vista, no presenten psicopatologia particular. No obstant, tots, en diversos graus, demanen la cessació dels contactes amb l’altre progenitor. És llavors quan es disposa que, per l’interès del fill, acabin les visites per ser traumatitzants.

2) Donar l’ordre que els dos pares decideixin junts el benestar dels fills: Això significa ignorar l’amplitud del problema. D’una banda cal deixar de creure en la bona voluntat de l’alienador, d’altra banda cal parar la seva acció nefasta utilitzant el poder que té la societat, és a dir recorrent a la “funció tercera”.

3) Ordenar una teràpia familiar tradicional: Ordenar una teràpia tradicional no té efecte. Els pares que indueixen una síndrome d’alienació parental no són candidats a una teràpia. Un candidat ha de ser conscient del fet que té un problema psicològic i ha de voler curar-se. Pel que fa als fills, fins i tot amb una sessió de teràpia diària, la resta del temps seria utilitzat per continuar adoctrinant-los. Es pot comparar un progenitor alienador amb el guru d’una secta. Perquè una desprogramació tingui èxit, el fill ha de ser separat de tot contacte amb l’autor de l’adoctrinament. Finalment, ordenar una teràpia tradicional dóna al progenitor alienador un avantatge, ja que el temps juga en el seu favor.

7a part de l’article

Xavier Oñate Pujol
Psicòleg Granollers
Psicòleg Barcelona
www.xavieronate.com

Quan fills manifesten una animositat cap a un dels seus progenitors, a vegades l’altre progenitor arriba a acusar a l’altre d’abusar d’ells (físicament o sexualment) o de no ocupar-se d’ells normalment, mentre que aquest acusa el primer d’haver programat els fills en contra d’ell. És important distingir els dos casos. Gardner deixa molt clar que en presència d’abús o de distracció greu, el diagnòstic d’alienació parental no s’aplica.

Cas d’abús o de distracció:
1. El fill abusat recorda molt bé el que li ha passat. Amb una paraula hi ha prou per activar un doll d’informacions detallades.
2. El progenitor d’un fill abusat s’adona dels efectes desastrosos que porta la destrucció progressiva del lligam entre els fills i l’altre progenitor, i farà tot per reduir els abusos i salvar la relació amb el progenitor que abusa (o descuida) del fill.
3. En cas de comportaments psicopatològics, un progenitor que abusa dels seus fills presenta també aquests comportaments en altres camps de la vida.
4. Un progenitor que acusa l’un altre d’abús dels seus fills l’acusa en general també d’abusos cap a ell mateix.
5. Les queixes d’abús són de molt abans de la separació.

Cas de síndrome d’alienació
1. El fill programat no ha viscut realment el que el progenitor alienador afirma. Necessita ajuda per a “recordar” els esdeveniments. A més els seus escenaris són menys creïbles. Quan s’interroguen separadament, els fills donen sovint versions diferents. Quan s’interroguen junts, es llencen mirades còmplices entre ells, cosa que no passa amb els fills víctimes d’abús real.
2. El progenitor alienador no se n’adona
3. El progenitor alienador aparenta estar sa en els altres camps de la vida.
4. Un progenitor que programa als seus fills en contra de l’altre progenitor es queixa en general només del dany que el progenitor alienat fa als fills - encara que els retrets contra ell no deuen faltar, ja que hi ha separació pel mig.
5. La campanya de denigració contra el progenitor alienat comença després de la separació.

6a part de l’article

Xavier Oñate Pujol
Psicòleg Granollers
Psicòleg Barcelona
www.xavieronate.com

El progenitor alienador confia al seu fill, amb força de detalls, els seus sentiments negatius i les experiències dolentes viscudes amb el progenitor absent. El fill absorbeix la negativitat del progenitor i arriba a ser d’alguna manera el seu terapeuta. Sent el deure protegir al progenitor alienador.

El fill alienat sent que ha d’escollir el camp del progenitor alienador. És ell qui té el poder, i la supervivència del fill depèn d’ell. No s’atreveix a acostar-se al progenitor alienat. Només explicarà el que no li agradava durant el règim de visites. Un detall o un incident aïllat és utilitzat pel progenitor alienador, afirmant que al fill no li agrada estar amb l’altre progenitor.

Els fills alienats adquireixen les mateixes il·lusions que el progenitor alienador, en els procediments psiquiàtrics, s’anomena “bogeria de a dos”.

Criteris d’identificació del nen alienat
Gardner i Major estableixen vuit criteris:
1. Campanya de denigració: Aquesta campanya es manifesta verbalment i en els actes.
2. Justificacions fútils: El fill dóna pretextos fútils, poc creïbles o absurds per justificar la seva actitud.
3. Absència d’ambivalència: El fill està absolutament segur d’ell i del seu sentiment cap al progenitor alienat, és segur i sense equívoc: és l’odi.
4. Fenomen d’independència: El fill afirma que ningú ho ha influenciat i que ha arribat sol a adoptar aquesta actitud.
5. Sosteniment deliberat: El fill presa de manera pensada la defensa del progenitor alienador en el conflicte.
6. Absència de culpabilitat: El fill no sent cap culpabilitat per la denigració o l’explotació del progenitor alienat.
7. Escenaris prestats: El fill compte fets que manifestament no ha viscut ell, o que ha escoltat comptar.
8. Generalització a la família estesa: El fill estén la seva animositat a la família sencera i als amics del progenitor alienat.

Els tres estadis de la malaltia del fill
Gardner estableix tres estadis o graus de gravetat
Estadi I (lleuger): En aquest estadi, les visites es passen en general de manera tranquil·la, amb una mica de dificultats en el moment del canvi de progenitor. Quan el fill està amb el progenitor alienat, les manifestacions de la campanya de denigració desapareixen o es fan discretes i rares. La motivació principal del fill és conservar un lligam sòlid amb el progenitor alienador.

Estadi II (mitjà): El progenitor alienador utilitza una gran varietat de tàctiques per excloure l’altre progenitor. En el moment de canvi de progenitor, els fills, que saben el que el progenitor alienador vol escoltar, intensifiquen la seva campanya de denigració. Els arguments utilitzats són més nombrosos, però frívols i absurds. El progenitor alienat és completament dolent i el un altre completament bo. Malgrat això, accepten anar-se’n amb el progenitor alienat i, una vegada totalment aïllats del progenitor alienador, es posen més cooperatius.

Estadi III (greu): Els fills estan generalment pertorbats i sovint fanàtics. Tenen els mateixos fantasmes paranoics que el progenitor alienador cap a l’altre progenitor. Poden entrar en pànic per la sola idea d’haver de visitar a l’altre progenitor. Els seus crits, el seu estat de pànic i les seves explosions de violència poden ser tals que visitar a l’altre progenitor arriba a ser impossible. Si malgrat això se’n van amb el progenitor alienat, poden fugir, paralitzar-se per una por mòrbida, o adoptar una actitud contínua tan provocadora i destructora, que arriba a caldre de portar-los de tornada amb l’altre progenitor.
Fins i tot separant-los de l’univers del progenitor alienador durant un període significatiu, és impossible de reduir la seva por i la seva còlera. Tots aquests símptomes reforcen encara més el lligam patològic que tenen amb el progenitor alienador.

Identificació de l’estadi de la malaltia
És primordial que s’estableixi una diagnòstic correcte abans d’escollir el tractament a seguir. Un error de diagnòstic pot conduir a errors dolorosos causant un traumatisme psicològic significatiu a tots els involucrats. L’estadi de la malaltia no depèn de els esforços fets pel progenitor alienador, sinó més aviat del grau d’”èxit” que tingui amb el fill.

5a part de l’article

Xavier Oñate Pujol
Psicòleg Granollers
Psicòleg Barcelona
www.xavieronate.com