El buit no és un pou sinó una esplanada molt basta. Si el buit fos un pou hi sentiriem les esquenes acompanyades mentre hi som dins. A les parets hi penjariem els nostres quadres i la humitat ho decoraria. Tocant-ne les parets delimitaries l’espai que t’és disponible i és teu. El buit no és un pou sinó un prat molt gran perquè no té límits i se li desdibuixen les formes.

La vista no té horitzó on parar-se i de tan gros i amorf que és provoca la nàusea. Les hores s’hi escolen i es masteguen. Els arbres s’hi moren. La llibertat és absoluta i és aquí on resideix el buit, en la llibertat d’omplir-lo. Aquest prat que dic és tan gran que em falta l’aire, erm de tots els plans i projectes que em neixen de la punta dels dits. Estima’m més fort davant dels mars i els penya-segats perquè m’assoten tots els vents del món.

La indefinició de la matèria és un terrible espant. Les parets donen mida a la casa. Quan t’acaronen la pell et donen forma al cos. Les obligacions i responsabilitats acaben per posar nom a la nostra llibertat. Fora d’aquesta premisa tot és líquid i volàtil, no com les pedres que romanen, sinó com els rius que passen.

El buit no és un pou sinó que es un desert on el temps ha sedimentat. Si fos un pou no ens hi moririem de set.


El vacío no es un pozo sino una explanada muy basta. Si el vacío fuera un pozo sentiríamos las espaldas acompañadas mientras estamos dentro. En las paredes colgaríamos nuestros cuadros y la humedad lo decoraría. Tocando sus paredes delimitarías el espacio que te es disponible y es tuyo. El vacío no es un pozo sino un prado muy grande porque no tiene límites y se le desdibujan las formas. La vista no tiene horizonte donde pararse y de tan grande y amorfo que es provoca la náusea. Las horas se escurren y se mastican. Los árboles se mueren. La libertad es absoluta y es aquí donde reside el vacío, en la libertad de llenarlo. Este prado que menciono es tan grande que me falta el aire, baldío de todos los planes y proyectos que me nacen de la punta de los dedos. ¡Ámame más fuerte ante los mares y los acantilados porque me golpean todos los vientos del mundo!.

La indefinición de la materia es un terrible espanto. Las paredes dan medida a la casa. Cuando te acarician la piel te dan forma al cuerpo. Las obligaciones y responsabilidades acaban por poner nombre a tu libertad. Fuera de esta premisa todo es líquido y volátil, no como las piedras que permanecen, sino como los ríos que pasan.

El vacío no es un pozo sino que es un desierto donde el tiempo ha sedimentado. Si fuera un pozo no nos moriríamos de sed.

Anterior ArticleSegüent Article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *